Contra el que el procés ha fet circular, el problema de la independència no és ni el control del territori, ni el reconeixement internacional per avançat, ni un full de ruta. Una independència és la necessitat de demostrar que un govern efectivament governa sobre un territori, aquest és el repte fonamental. Per fer-ho cal que la població estigui disposada a obeir el mandat que les institucions canalitzen i que aquestes institucions puguin controlar potencials trencaments de l’ordre públic, mentre es comuniquen amb certa normalitat amb els països de l’entorn immediat i adrecen els seus interessos sense doblegar-se.
Això vol dir que el govern ha de preparar una certa xarxa de contactes oberts amb els governs de l’exterior, però no pas esperar la seva aquiescència. El comportament normal, i fins i tot ètic, dels governs exteriors és oposar-se a un canvi de l’statu quo que pugui posar en risc l’estabilitat. És el deure del país que es vol independentitzar demostrar que la inestabilitat és necessària per a ell i que ell mateix és la solució per a la nova estabilitat.
Alhora, el govern ha de controlar la governança interior, i això vol dir tenir present quins treballadors públics hauran de liderar el procés d’alineament de la lleialtat amb la voluntat popular d’autodeterminació, tot mirant de prevenir la possibilitat d’un cop d’Estat que aprofiti el moment de transició per mirar de relligar la llibertat popular amb els interessos d’un estat veí.
Un pilar fonamental és l'ordre públic, que és el repte cabdal d’una societat com la nostra en el nostre segle. Perdre el control de l’ordre públic és el que pot crear la via d’aigua més perillosa per al sosteniment d’un govern democràtic i sobirà nou. Però no es tracta de controlar el territori perquè el territori ja està controlat: hi viu la població. El difícil és arrabassar-lo, amb policia o amb exèrcit —cosa complícadíssima i improbable pels costos que comporta. Però el govern ha de preveure la possibilitat d’una escalada d’amenaces i petits focus de violència que busquin proliferar, i anticipar tots els escenaris i actuar amb adaptabilitat.
Per aquests objectius, una mobilització popular massiva, de l’ordre d’entre 200 i 300 mil persones és central en l’estratègia de garantir l’exercici democràtic del poder davant de temptacions de cops d’Estat o d’interferències exteriors. La reacció popular en defensa de les institucions democràtiques i d’altres indrets que garanteixin el normal funcionament del país és el que permetrà aguantar prou temps per normalitzar la necessitat de començar a negociar reconeixements i de mantenir altres converses necessàries. Aquesta mateixa mobilització popular és la punta de llança de la transició fiscal i el tomb discursiu dels mitjans de comunicació domèstics i internacionals.
Tot plegat no és un full de ruta, és el camí normal i honest de l'emancipació, acompanyat d’un criteri sòlid que permeti planificar i també reaccionar amb flexibilitat per protegir els elements centrals de la llibertat i la justícia nacionals.
La independència, per tant, és possible:
Un projecte independentista nou s’enfronta a la pèrdua de credibilitat en la política que han provocat els partits del procés. Per això cal temps per assolir una majoria parlamentària fruit d’un relleu de lideratges i forces polítiques que siguin independents dels lobbies de pressió, els poders fàctics i els mitjans cooptats. Només així podran construir una xarxa de lleialtats i complicitats amb determinats poders econòmics, socials i culturals. Aquest és el propòsit de la fundació d’Alhora. Recuperar la credibilitat amb fets, abordant amb coratge el conflicte que inevitablement sempre apareix quan volem donar resposta a les emergències nacionals.
Des del Govern, s’haurà de gestionar el flanc intern, fent una auditoria de la Generalitat a la recerca del talent necessari per fer el tomb governamental que obeeixi el mandat popular, especialment en els àmbits de la judicatura, les infraestructures, la comunicació, les relacions internacionals i l’ordre públic, i que minimitzi la possibilitat d’un cop d’Estat d’actors lleials a governs estrangers, contraris a la llibertat nacional.
El món que tenim ara no és el món del 2014. Aleshores hi havia la guerra de Síria, que ja augurava un enduriment, i hi havia altres conflictes complexos, a Líbia i a la Xina amb les seves minories i expansions. Però el nostre món europeu i americà encara no s’havia revelat com a tan feble com ara. La guerra d'Ucraïna, la guerra a Gaza, el canvi de velocitat de la Xina, tot plegat anuncia un cert replegament als països democràtics que ens posa les coses més difícils. Cal endurir la base independentista, construir un sistema polític creïble perquè no menteix i compleix les seves promeses, basades en el coneixement de què beneficia la nació davant de l’ocupant.
Només en un context així, un Govern pot liderar una revolta popular que traslladi al carrer el que vota a les urnes, que faci evident que el territori català és ingovernable sense el consentiment de la població.
La independència és possible, i qui digui el contrari menteix. I la independència és impossible amb aquesta cultura política, i qui prometi el contrari, també menteix. Alhora vol ser la resposta a aquest problema.