Una societat democràtica, amb una relació directa amb els representants i les polítiques, té retiment de comptes, amb governs propers i lleis que tinguin el nostre consentiment. Tot això determina la confiança sobre la que es basteix el benestar. Durant anys, era normal que els catalans diguessin a les enquestes que desconfiaven d’Espanya i les seves institucions. En els darrers anys, però, això s’ha girat, i ara tenim desconfiança també cap a les nostres pròpies institucions, els nostres polítics, i les nostres vies de participació en la vida política del país.
És un dels resultats més catastròfics del procés. Ha caigut en picat la confiança en les institucions, en la democràcia i entre nosaltres. Hi ha una bona notícia en tot això, esclar. I és que ens hem adonat de les mitges veritats i les mitges mentides de la nostra democràcia, de la Generalitat, i de part del món civil. Hi ha una part de la depressió, per dir-ho així, que prové de la lucidesa. Això no ho oblidarem: saber la veritat és un tresor i et permet respectar-nos, fer el que cal per capgirar-ho i començar el camí cap a les solucions. Per això parlem de nous lideratges, per això parlem de nova llei electoral, per això parlem de revolta.
La idea de fons del país que volem per a nosaltres i per als nostres fills i per als nostre néts cal que tingui unes institucions confiables al centre perquè la mentida política ens envileix a tots i trenca també la confiança entre nosaltres. Podem tenir un conflicte de fons per resoldre, però si podem confiar en els companys de trinxera, la vida fa prou sentit com per tenir esperança.
Els lideratges dels darrers anys no és que simplement hagin fracassat. És que han demostrat abastament que no han après les raons del seu fracàs. Continuen amb la mateixa retòrica, amb les mateixes dependències, amb les mateixes apel·lacions sentimentals. I els sentiments estan molt bé. Tots estimem aquest país sigui com sigui. Tots estimem les nostres institucions i el seu poder simbòlic. Però també necessitem idees, raons, motius. Dades, projectes, polítiques. I els necessitem no com un ítem d’un pla de màrqueting o un mer oportunisme sense fons.
El país és ple de gent amb talent. A Catalunya hi ha més de quatre mil multinacionals, per exemple. Això vol dir que tenim gent avessada a negociar contractes d’alt nivell. O tenim investigadors de talla mundial. Això vol dir que tenim gent avessada a pensar problemes complexos i buscar-hi solucions subtils. A Catalunya tenim músics i escriptors, enginyers i metges, comerciants i inventors, botiguers i exportadors, fabricants i especialistes en logística, administratius i escriptors, que saben treballar amb objectius al cap, amb rigor i amb passió alhora. Però cap d’aquesta gent es vol acostar ni a un pam de la política. I és normal. Qui voldria participar d’un món que et trinxa el cap, et corromp l’esperit, i et posa al servei de l’assimilació a Espanya? Ningú amb dos dits de front. Per això calen nous lideratges, gent que hagi estat capaç de resistir els cants de sirena dels partits, i que tinguin les idees i la capacitat de dur-les a terme.
Existeix la idea que el problema de la política catalana és d’excés de professionalització, i el problema que tenim és el contrari: falten professionals que cerquin assolir els objectius de la visió de fons, i no acomodar-se en l’obediència i el bany maria de l’assimilació.
Necessitem lideratges: